M’ho va fer veure el director de l’obra, Miquel Gorriz: tant el text com la posada en escena de Transbord habiten l’espai del camp de proves, de la zona de joc. El seu protagonista, en Pol, vol assajar en el seu cos els canvis que fa molt temps que assaja de pensament. Vol posar en pràctica el que ha llegit, el que ha imaginat, el que ha entès que podia formar part del seu horitzó de possibles. Esgotar-lo, si cal. En Pol no ho sap, però la potència creadora de la seva parla s’assembla a la dels poetes. A en Pol li agraden els croissants de xocolata i els trens. En Pol té records d’infància, amants, una xarxa de persones que l’estimen. En Pol és un home. Un home trans. En Pol gosa ser i vol que les institucions socials —l’administració, la ciència, la família, l’estat— l’hi reconeguin.

En un temps en què les llibertats individuals i col·lectives estan més en perill que mai, en plena emergència dels discursos de l’odi, del menyspreu cap a la diversitat, Transbord vol ser un espai segur per a la prova i l’error, per al dubte, per a les mitges tintes. Per a l’assaig. Un clam a la valentia de qui s’atreveix a ser qui és i a proclamar-ho, en la provisionalitat oberta de la cursiva.

Sebastià Portell