Tendrament

En espectacles de creació el punt de partida pot disparar-se amb una imatge, un tema, un context… i no pas amb el títol que enceta la peça; més aviat, aquest arriba al final com a coronació de tot un procés. Si l’espectacle és, a més, d’autoficció, fàcilment el nucli es construeix a partir d’una experiència pròpia. Però no sabem si aquest és concretament el nostre cas. Seria ingenu treure de l’equació el “nosaltres”, però estem convençuts que l’aposta d’aquest espectacle parteix d’una ambició: preguntar-nos si és possible continuar aquest “nosaltres” amb tendresa.
Així que Tendrament, aquest títol, hi ha sigut des del primer dia, i s’ha convertit en la guia del nostre espectacle. Potser per això ens va aparèixer un adverbi i no un concepte: perquè no posem en dubte la capacitat d’estimar-nos, sinó que posem sobre l’escenari la dificultat de posar-ho en pràctica. Com despleguem l’amor? Amb aquest terme, aquest “com”, no pretenem ni volem obviar la ràbia, el dolor, el neguit, l’opressió, els privilegis, les estructures preconcebudes, etc. que hi pot haver entre persones. Potser la tendresa més radical es troba, precisament, en l’exercici de nombrar, acompanyar i escoltar totes aquestes violències.
Tendrament ens està fent entendre que per nosaltres una relació no és un projecte, ni un objectiu, ni una obsessió, ni un secret, ni una entitat inamovible aïllada del món com dos protagonistes d’una pel·lícula de Bergman, sinó un diàleg que es construeix, dia rere dia, funció rere funció i en comunitat.