Escrita i dirigida Ivan Andrade
Particules Paral·leles és una obra formada per tres històries entrellaçades que parlen de com la tecnologia està canviant la manera com vivim, ens relacionem i ens estimem en un segle 21 que avança, a velocitat subatòmica, cap a la digitalització, la distanciació i la virtualització.
Un empresari japonès d’èxit lloga els serveis d’una jove, a través d’Internet, perquè l’acompanyi a esdeveniments socials. Dos adolescents que no s’han vist mai comparteixen, a través d’Instagram, tot allò que no s’atreveixen a explicar a ningú, en persona. Un jove enginyer de Silicon Valley rep, a casa seva, la visita inesperada d’un androide de companyia, que l’ajudarà a sortir de l’estadística que afirma que, en l’era de la comunicació global, digital, immediata, els joves confessen sentir-se més sols, aïllats i deprimits del que mai abans cap generació s’havia sentit.
Premis i guardons:
Festival Pedra Viva 2021: Menció Especial del Jurat per les interpretacions d’Andy Fukutome i Rina Ota
25a Mostra de Teatre de Barcelona: Premi al Millor Espectacle
Vaig escriure aquesta obra en una residència a Taiwàn, l’any 2018, com a resposta al tema “L’impacte de la tecnologia en les societats contemporànies arreu del món”. Volia construir un mecanisme escènic que parlés de com Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials estan homogeitzant les societats a tots i cadascun dels racons del planeta. Sento que els trets culturals que ens distingueixen són cada cop menys visibles. Avui dia, un nen de la Xina i una nena al Perú tenen accés als mateixos estímuls visuals, culturals, artístics; sempre a través d’una pantalla, i principalment inspirats en el model americà.
A Partícules Paral·leles presentem tres dispositius tecnològics que ja formen part de les nostres vides o que aviat en formaran. Al Japó, existeix una plataforma que permet llogar persones perquè es facin passar per membres de la teva família. Això permet, per exemple, que noies que no tenen parella, i senten l’enorme pressió social i familiar de tenir-ne, puguin llogar algú per hores perquè les acompanyi cada diumenge a la casa dels pares, a dinar, les portin al cine, construint, així, una identitat falsa… o virtual, com es diu, avui dia.
Als Estats Units, un dels mercats amb creixement més fort els darrers mesos és el d’androides de companyia. Humanoides de silicona amb un sistema d’intel·ligència artificial (semblant a la Siri) amb el que aprenen de cada interacció amb els éssers humans, i que els permet desenvolupar un caràcter o personalitat pròpia (bastant primitiva). Als EEUU i Japó, existeixen persones que han legalitzat les seves relacions de fet amb androides, hologrames o, fins i tot, sistemes operatius.
La pandèmia ha posat sobre la taula un debat molt interessant que fa molt de temps que venim observant: virtualitat o presencialitat, xarxes socials o xarxes humanes, distància de seguretat o contacte de proximitat. Els nostres fills pertanyen a una generació que ha nascut amb un iPhone a la mà. Jugar al carrer (perillós) ha estat substituit per xatejar amb amics, jugar a videojocs o seguir desconeguts a través d’Instagram o de Youtube (aparentment, més segur). Tanmateix, psicòlegs i metges es graten el cap davant les estadístiques que parlen d’una joventut hiperconnectada, digital, virtual, que no ha patit cap guerra ni fam (ara, han patit una pandèmia), però que afirmen sentir-se desconnectats, aïllats, sols i desesperançats, més que cap altra generació anterior. Joves que estan perdent la il·lusió per viure. Potser perquè la vida digital… no és vida?
Cap a on ens dirigim? Quina mena de societat tecnològicament avançada però humanament deprimida estem construint? Podem viure sense contacte físic? Pot, la tecnologia, substituir les nostres necessitats de comunicació, empatia, afecte i amor? Sabrem adaptar-nos per aprofitar l’enorme potencial que aporta Internet i el món digital sense perdre la nostra humanitat i alegria d’estar viu pel camí? Quin llenguatge farem servir, d’aquí uns anys, per dir “t’estimo”?
Ivan Andrade
Espectacle en català i japonès (amb sobretítols en català)
Durada: 1h 30min
Text i direcció: Ivan Andrade
Repartiment: Àlex Sanz, Rina Ota, Roger Guitart, Laura Gaja, Andy Fukutome i Ivan Andrade
Disseny de software: Alexandre Dupuis
Il·luminació: Ignasi Camprodon
Espai escènic i sonor: Ivan Andrade
Imatge i vídeo: Clara Bes
Fotografies d’escena: Òscar Perales
Cap tècnic: Guillem Carbonell
Equip Teatre Akadèmia:
Direcció artística: Guido Torlonia
Gerència i Cap de producció: Meri Notario
Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font
Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla
Cap tècnic: Lluís Serra
Cap de sala: Núria Farrús
Gestió de públics: Rubén Salinas
Una producció de The Amateurs Company.
Amb la col·laboració de La Fresca.
De dimecres a diumenge: 22 €
(Despeses de gestió no incloses)
10% de descompte per a socis Club TRESC, Carnet Jove, Carnet de Biblioteques, Club La Vanguardia, APGC, estudiants, majors de 64 anys i Targeta Rosa; 50% menors de 14 anys.
Preus especials per a grups, contacta’ns!
Del 12 al 28 de novembre
De dimecres a dissabte: 20 h
Diumenge: 18 h
17/11 Col·loqui Post-Funció amb la participació d’Andrés González Bellido, expert en orientació educativa i impulsor del programa Tutoria Entre Iguals (TEI)
C/Buenos Aires, 47-49
T/ 934 951 447
info@teatreakademia.cat
Entrades:
reserves@teatreakademia.cat
El responsable del tractament de les seves dades és l’ASSOCIACIÓ CIVIL TEATRE AKADÈMIA, les dades seran tractades per atendre a les seves consultes i sol·licituds d’informació. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició enviant un correu a: info@teatreakademica.cat.També pot ampliar aquesta informació a https://teatreakademia.art/politica-de-privacitat-i-proteccio-de-dades/
Patrocini
Amb el suport
Col·labora
Participa al projecte
© 2021 Teatre Akadèmia / Política de privacitat / Avís legal / Política Cookies / Web dissenyada per Carol van Waart i desenvolupada per Laura Capella