Partícules Paral·leles

Vaig escriure aquesta obra en una residència a Taiwàn, l’any 2018, com a resposta al tema “L’impacte de la tecnologia en les societats contemporànies arreu del món”. Volia construir un mecanisme escènic que parlés de com Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials estan homogeitzant les societats a tots i cadascun dels racons del planeta. Sento que els trets culturals que ens distingueixen són cada cop menys visibles. Avui dia, un nen de la Xina i una nena al Perú tenen accés als mateixos estímuls visuals, culturals, artístics; sempre a través d’una pantalla, i principalment inspirats en el model americà.

A Partícules Paral·leles presentem tres dispositius tecnològics que ja formen part de les nostres vides o que aviat en formaran. Al Japó, existeix una plataforma que permet llogar persones perquè es facin passar per membres de la teva família. Això permet, per exemple, que noies que no tenen parella, i senten l’enorme pressió social i familiar de tenir-ne, puguin llogar algú per hores perquè les acompanyi cada diumenge a la casa dels pares, a dinar, les portin al cine, construint, així, una identitat falsa… o virtual, com es diu, avui dia.

Als Estats Units, un dels mercats amb creixement més fort els darrers mesos és el d’androides de companyia. Humanoides de silicona amb un sistema d’intel·ligència artificial (semblant a la Siri) amb el que aprenen de cada interacció amb els éssers humans, i que els permet desenvolupar un caràcter o personalitat pròpia (bastant primitiva). Als EEUU i Japó, existeixen persones que han legalitzat les seves relacions de fet amb androides, hologrames o, fins i tot, sistemes operatius.

La pandèmia ha posat sobre la taula un debat molt interessant que fa molt de temps que venim observant: virtualitat o presencialitat, xarxes socials o xarxes humanes, distància de seguretat o contacte de proximitat. Els nostres fills pertanyen a una generació que ha nascut amb un iPhone a la mà. Jugar al carrer (perillós) ha estat substituit per xatejar amb amics, jugar a videojocs o seguir desconeguts a través d’Instagram o de Youtube (aparentment, més segur). Tanmateix, psicòlegs i metges es graten el cap davant les estadístiques que parlen d’una joventut hiperconnectada, digital, virtual, que no ha patit cap guerra ni fam (ara, han patit una pandèmia), però que afirmen sentir-se desconnectats, aïllats, sols i desesperançats, més que cap altra generació anterior. Joves que estan perdent la il·lusió per viure. Potser perquè la vida digital… no és vida?

Cap a on ens dirigim? Quina mena de societat tecnològicament avançada però humanament deprimida estem construint? Podem viure sense contacte físic? Pot, la tecnologia, substituir les nostres necessitats de comunicació, empatia, afecte i amor? Sabrem adaptar-nos per aprofitar l’enorme potencial que aporta Internet i el món digital sense perdre la nostra humanitat i alegria d’estar viu pel camí? Quin llenguatge farem servir, d’aquí uns anys, per dir “t’estimo”?