Entre el 1926 i el 1929, Aurora Bertrana va viatjar a la Polinèsia francesa amb el seu marit, que ella anomena “Monsieur Choffat”. Mentre va ser en aquelles illes, la més gran i coneguda de les quals era Tahití, va escriure unes cròniques que anaven apareixent en les publicacions catalanes del moment. El 1930, aquests escrits es van aplegar en un volum que es va titular “Paradisos oceànics”. Va ser un dels primers exemples de la moderna literatura de viatges escrita en català. Bertrana proposa una mirada femenina a un món exòtic, una aproximació a la realitat d’un poble que ha abandonat un univers propi, lligat a la Natura, i que n’adopta d’altres, imposats pels colonitzadors: normes alienes i costums que sovint perverteixen els seus valors originals. Les de Bertrana no són descripcions folklòriques, no són postals coloristes, sinó reflexions serioses sobre la decadència, sobre el final d’un món que ella no es mira amb l’altivesa pròpia dels ulls occidentals, sinó amb pietat i comprensió. És així com ens parla d’una antiga reina, d’una prostituta, d’un casament i d’un funeral. Episodis de la seva experiència a la Polinèsia que s’entrellacen amb l’experiència viatgera i vital d’Aurora Bertrana, mentre recorre un periple que és emocionant i corprenedor, amb una obsessió que manté tothora: escriure.

El també escriptor Josep Maria Fonalleras ha estat l’encarregat d’adaptar a l’escena els textos d’una dona singular i especialment moderna, una Aurora Bertrana (interpretada per Mercè Aránega i Paula Blanco) que a principis del segle xx no només tenia vida pròpia i una veu literària digna de ser escoltada, sinó que fins i tot actuava com a “jazzwoman” en una orquestra femenina. Amb aquest material com a punt de partida, el muntatge, dirigit per Mònica Bofill, ens parla de la Polinèsia i d’una autora a descobrir però, a la vegada, ens convida a una reflexió sobre els paradisos perduts, sobre la capacitat de fer front a les adversitats i sobre la pervivència de la dignitat humana per damunt de les circumstàncies adverses.