Entre monstres

És la casa un espai segur? Família vol dir protecció?

La nostra societat ens educa amb la necessitat de creure que el vincle familiar és un nucli indestructible i l’única font d’amor primordial, seguint el patró cristià per antonomàsia. L’ideal d’èxit i realització personal és tenir una família, poder comprar-te una casa i créixer feliços al cau. Aquesta seria una estructura forta i complerta, envejada per qualsevol.

El sistema capitalista ens porta a entendre la família com un fi únic, un vincle suprem que ens pertany, al qual sempre podrem tornar si les coses van malament. Aquesta idea de nucli, de niu és tan ferma que qualsevol que vulgui i intenti sortir (o no entrar) és, automàticament, rebutjat i considerat un agressor contra el sistema. Però hi ha molta gent amb la necessitat de sortir perquè no sempre la llar és un espai segur. En el moment que casa teva és un lloc hostil, quedar-se seria perpetuar aquesta violència i sortir-ne seria “la salvació”. Segons la Macroenquesta realitzada pel Ministeri d’Igualtat del Govern Espanyol i publicada el 2020, 1.678.959 menors viuen en cases en les quals la dona està patint en l’actualitat algun tipus de violència (física, sexual, control, emocional, econòmica o por) dins la parella. A més, molts d’aquests menors no només conviuen amb aquesta violència sino que els utilitzen com a instrument per exercir-la. Malauradament, aquests últims mesos ens hem hagut d’habituar al concepte de violència vicària. Segons la psicòloga especialitzada en violència masclista Marisol Rojas, aquesta violència tracta de “deshumanitzar els fills, treure’ls-hi la categoria de persones i posar-los-hi la categoria d’objecte, d’instrument amb el qual poder fer mal a la mare causant-li un dolor extrem”.

Durant el confinament de la COVID-19, els membres de 42KM ens trobàvem regularment via online per analitzar i posar en comú la situació que estàvem vivint. Això, inevitablement, ens va portar a fer una reflexió sobre la casa, el seu significat, la importància d’aquesta i la nostra identitat dins d’aquelles quatre parets. A partir d’aquí vam iniciar un camí de retrocés a la nostra infantesa. Les vam exposar en veu alta, les vam compartir i les vam comparar, i hem descobert que la llar no sempre ha estat un espai segur per nosaltres, i que el que vivíem com una excepció amb vergonya i culpabilitat és un tret comú que compartim tots.

Així neix Entre monstres, una visita guiada d’un adult cap als records d’uns fets traumàtics que va patir quan era un infant, amb la por d’enfrontar-se al perpetrador que en el seu imaginari veu com un monstre. I és que la societat acostuma a mitificar els abusadors convertint-los en bèsties, animals, monstres, l’home del sac… per tal d’allunyar-los de la realitat i no veure’ls com quelcom recurrent; perquè nosaltres creiem que aquest és un problema estructural provocat per un sistema patriarcal que s’expandeix en tots els camps: des del legal, fins al jurí dic, passant pel mediàtic i arribant al nucli familiar.

Explicant la nostra història, que és la història de moltes persones, intentem trobar els mecanismes per desarticular la narrativa imposada que ens fa creure que el que passa dintre de casa, s’ha de quedar dins de casa.

Veiem la necessitat de desmitificar els abusadors i perpetradors d’aquesta violència sistèmica i humanitzar-los (que no justificar-los) per, des d’humà a humà, dir les coses pel seu nom i responsabilitzar-nos com a societat.

Cia. 42KM