A mi no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)

La nostra protagonista convida el públic a entrar al que és la seva residència actual: la intempèrie, sota un pont. Hi ha anat a parar després de ser desnonada de casa seva pel banc. Només s’ha endut alguns dels vestits del seu frondós armari, que un dia va arrossegar fins al pont amb el carretó de la compra que va agafar prestat l’última vegada que va visitar un supermercat. La protagonista no ens relata la seva història de manera directa, sinó que recorre als subterfugis de la ficció, canvi de vestuari rere canvi de vestuari, per explicar-nos en quina persona s’ha convertit.

Així, ens explica com és la seva vida quotidiana sota el pont, amb les visites habituals a la fira del costat per desfogar-se a la caseta de tir.

Així, fabula sobre com hauria estat la seva trobada imaginària amb Tennessee Williams i com li demanaria que l’encengués amb el foc de les seves paraules.

Així, ens fa partícips de com va acabar la seva història d’amor amb un enginyer de ponts i camins, de com ell la va abandonar sota un pont mentre continuava el seu propi camí.

Així, recorda com va rebre la notícia del seu desnonament, amb la inesperada visita, a la que encara era casa seva, d’una riallera emissària del banc.

Així, ens deixa entreveure els racons més íntims de la seva solitud i descobrir qui s’amaga realment rere totes les capes de tela, maquillatge i ficció.

I així, acaba convencent-nos que, malgrat l’aparença frívola, el seu és també un teatre polític.

Al llarg de la peça, la protagonista està acompanyada per un fil musical carregat d’emoció que barreja èxits del pop underground espanyol dels anys vuitanta amb dives de la cançó popular com Sara Montiel o Mari Trini, en un ventall que va des de la mexicana Chavela Vargas fins a la banda anglesa Muse. Al costat d’aquesta música, la protagonista també ens regala alguna cita esporàdica dels seus referents, bevent de fonts tan diverses com la novel·la Memòries d’Àfrica, el Shakespeare més descarnat o el Cavaller de la Rosa de Strauss en la seva vessant més sensible. I, per descomptat, del seu admirat Tennessee Williams, creador de les heroïnes que voldria emular per poder sobreviure.