Cor pur

Sempre he pensat que, en qualsevol lloc i en qualsevol vida, hi pot existir una possibilitat de salvació. Vaig escriure Cuore Puro pensant en els nois de la meva ciutat que juguen a futbol al carrer. Cada plaça, cada espai obert, cada cantonada es converteix per a ells en un camp improvisat, un estadi que acull els vianants. Els nois que juguen als barris més desafavorits, a la perifèria, sovint no miren el futur amb optimisme; de vegades ni tan sols creuen que en tinguin un, atrapats en una terra que té tan poc per oferir-los.

Roberto Saviano

Vaig tenir la sort de veure aquest espectacle fa dos anys al Festival de Todi.

Em va impressionar profundament i vaig continuar pensant-hi durant molt de temps. És una d’aquelles històries que et queden gravades i que et continuen interpel·lant molt després d’haver sortit del teatre.

Inspirada en un fet real, igual que són reals els esdeveniments que van donar origen al relat i la realitat social que els envolta, l’obra és també una apassionada declaració d’amor al futbol i a la pilota, autèntica protagonista de la història. En aquest cas, la Super Santos, la mítica pilota taronja amb franges negres, objecte de desig de tota una generació, dona nom també a l’adaptació cinematogràfica del relat, una pel·lícula que aquests dies s’està rodant a Nàpols.

Els protagonistes són tres nois, Dario, Ciro i Giuseppe, que creixen als barris perifèrics del nord de Nàpols i comparteixen una passió absoluta pel futbol. La seva identitat no es defineix tant per la pertinença a una família o a un clan poderós com per la força de la seva amistat i pel desig de viure una infància tan normal com sigui possible.

Tanmateix, a mesura que la història avança, es veuen arrossegats cap a la Camorra, que s’aprofita de la seva innocència per convertir-los, en un primer moment, en vigilants durant les operacions de tràfic de drogues.

Tot esdevé un exercici d’equilibri, un caminar constant per la línia tan fina que separa el bé del mal. Els protagonistes hauran d’escollir quin camí seguir: una decisió transcendental que acabarà determinant el destí de cadascun d’ells.

En el seu camí apareix Tonino, un jove afiliat a la Camorra que exerceix una gran fascinació sobre els nois del barri. Encarna la promesa de l’èxit fàcil, dels diners immediats i del poder. Es converteix en una figura de referència per als protagonistes, guanyant-se la seva confiança amb la promesa d’una vida millor i d’un futur aparentment més pròsper.

Tonino representa el mecanisme amb què el crim organitzat aconsegueix seduir els més joves. No només recorre a la violència, sinó també a la seducció, oferint-los allò que el seu entorn social sovint els nega: diners, prestigi i un profund sentiment de pertinença.

Un altre personatge fonamental de l’obra és la Mare. Determinada, però sense il·lusions, és plenament conscient del destí que sembla esperar els joves del seu barri.

Des d’un punt de vista simbòlic, la Mare representa la mateixa ciutat de Nàpols: una ciutat que estima els seus fills, però que massa sovint no aconsegueix protegir-los de la violència, la pobresa i el crim organitzat. La seva veu adquireix gairebé la funció d’un cor tràgic: observa els esdeveniments, els comenta i n’intueix la tragèdia abans que ningú, sense poder, tanmateix, alterar-ne el desenllaç.

Mario Gelardi, autor de l’adaptació teatral, que anteriorment ja havia portat als escenaris altres obres de Roberto Saviano, entre les quals destaca Gomorra, manté intacta l’essència del relat i els seus grans temes: la pèrdua de la innocència, el poder de la Camorra i el desig de redempció.

Per donar-los forma escènica, opta per un llenguatge essencial, construït a partir del diàleg, la narració i els moments corals, que permet als personatges prendre vida davant del públic amb una força extraordinària.