CRUSH

CRUSH va néixer per casualitat (o no): la Mireia i jo no ens coneixíem.

Vam quedar en un bar, per parlar i descobrir-nos i, a partir d’una conversa entre nosaltres, sobre els Beatles, sobre Once, sobre la idea que un musical pot ser tan honest com una obra de text si la música neix de la mà, amb la mateixa dramatúrgia i del que de debò mou els personatges… en va sortir tot.

Aquell mateix dia, vam parlar de com la vida, cada vegada més, ens passa per sobre; de la necessitat de poder parar (com a privilegi), per riure o plorar, o almenys per valorar allò que hem viscut i volem viure. I amb certes premisses acordades, em vaig asseure a escriure sense aturar-me, com acostumo a fer, amb una pregunta en loop de fons: per què, tot i saber que el temps és finit, no ens permetem tenir més espais pel gaudi? I què passa quan parem, o quan la vida ens atura?

CRUSH parla de moltes coses: fertilitat, maternitat i paternitat (les dificultats, l’anhel i els camins tan diversos per arribar-hi, o no), de la vida a contrarellotge i del buit de quan parem un instant… un sol instant… hi ha silenci…

Però, vulguem-ho o no, tot un sistema, tota una societat, ens empeny a continuar endavant: a decidir, a produir, a passar al capítol següent i consumir el pròxim instant abans fins i tot de ser-ne conscients; a seguir i no mirar enrere, fins i tot quan alguna cosa dins nostre ha dit STOP.

Mai, ni com a autor ni com a director, he volgut donar respostes; sinó generar preguntes: quant del que vivim en el present està construït sobre allò que realment volem ara? És potser només una herència d’il·lusions passades? I fins on allò que creiem desitjar per al futur, no és simplement una excusa per esquivar el fet de gaudir (o patir) el present?

CRUSH és fruit d’aquests dilemes propis, de molts més debats amb la Mireia i de compartir aquests dubtes amb un equip artístic talentós i humanament extraordinari.

Perquè si un CRUSH és simplement un instant, que almenys aquest instant, sigui acompanyat i compartit.