La ruta

On the road again

La poderosa mitologia de la carretera té algunes figures recurrents: la línia blanca que es descargola infinitament per davant del cotxe; el vent calent que entra per la finestra oberta; els canvis de climatologia que s’acompassen amb la música de la ràdio; el motel perdut al costat del voral; les trobades breus i intenses amb persones de tracte sovint eixut; l’exaltació de la llibertat i de l’aventura, emparellades amb una mena d’estrany nihilisme que fa que res tingui sentit, excepte el propi anar endavant.

Com no podia ser d’altra manera, tots aquests motius característics apareixen dislocats a la nova peça de Lluïsa Cunillé, escrita especialment per a la companyia La Ruta 40. Per començar, els personatges no només no es desplacen, sinó que precisament semblen gravitar entorn d’una casa pràcticament abandonada, plena dels records d’una vida ja passada i de tota la incertesa del present. Una sensació contínua d’amenaça embolcalla l’existència dels tres homes que, al llarg de gairebé un any, entrecreuen els seus camins en aquest punt fix on res sembla augurar un futur.

La ruta és un text que no resol molts dels enigmes que planteja. L’escriptura de Cunillé aconsegueix una vegada més ser alhora extraordinàriament nítida i extraordinàriament evasiva. Ens correspon a nosaltres, com a lectores o espectadors de la peça, intuir què batega darrere de les paraules, en l’aire dels silencis, en la lluïssor de les mirades. I, si ho fem, segurament hi arribarem a entreveure i reconèixer algunes de les nostres experiències més íntimes i universals, tractades amb una singular mescla de força i delicadesa.

Per diversos encreuaments i afinitats, he anat veient al llarg d’aquests darrers anys la majoria d’espectacles de La Ruta 40, i amb el temps hem anat desenvolupant un desig compartit de treballar plegats. Amb Una lluita constant, el 2018, vam endinsar-nos en un procés de recerca dramatúrgica i escènica que va desembocar en un gran espai d’aprenentatge i de creixement per a tot l’equip implicat. És per això que la proposta de tornar a compartir un procés de treball amb la companyia em resulta ja d’entrada un plaer, al qual se suma el preciós al·licient de retrobar-me amb l’univers de la Lluïsa Cunillé, de la qual l’any 2007 vaig tenir el privilegi de dirigir i estrenar la corprenedora peça Après moi, le déluge.

Tot i que en la nostra conversa poden passar períodes molt llargs de distància i silenci, ella és per a mi un referent fonamental i cultivo una admiració profunda per la seva obra i pel seu insubornable compromís amb la seva feina. Sens dubte, serà tota una experiència tornar a estar en ruta amb La Ruta 40 per La ruta.

Carlota Subirós Bosch