Isabel Coixet

Llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona, va començar treballant en publicitat i redacció d’anuncis pels quals va guanyar diversos premis, i l’any 2000 va fundar la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films.

Isabel Coixet és una de les directores de cinema espanyoles més prolífiques i guardonades, amb 14 llargmetratges i set documentals. Ha rebut deu premis Goya, més que cap altra directora en la història d’Espanya. El 2020 va rebre el Premi Nacional de Cinematografia per les seves àmplies aportacions al cinema espanyol. El 2015, Coixet va rebre la Medalla “Chevalier des Arts et des Lettres” del Ministeri de Cultura francès.

El primer acostament de Coixet al cinema va ser a través d’una càmera de 8 mm que va rebre amb motiu de la seva primera comunió. Després de llicenciar-se en Història per les universitats de Barcelona i París, va treballar en publicitat, guanyant diversos premis.

El seu debut com a guionista i directora va ser el 1989 amb Massa gran per morir jove, nominada als premis Goya a Millor Direcció Revelació. El 1996 va realitzar la seva primera pel·lícula en anglès, Coses que mai no et vaig dir, un drama emotiu amb un repartiment nord-americà encapçalat per Lili Taylor i Andrew McCarthy. El 1998 va escriure i dirigir l’aventura històrica A qui estima. El seu primer èxit internacional va arribar al Festival Internacional de Cinema de Berlín el 2003 amb el drama íntim La meva vida sense mi, basat en un relat de Nancy Kincaid, en què Sarah Polley interpreta una jove mare que amaga a la seva família que té una malaltia terminal.

Dos anys més tard, va tornar a treballar amb Polley a La vida secreta de les paraules, també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel·lícula, que “brilla amb humanitat” (The New York Times), va rebre quatre Goya. El 2005, Coixet es va unir a altres 18 cineastes internacionals, entre ells Gus Van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Coen, per al projecte col·lectiu Paris, je t’aime, en què cada director s’endinsa en un districte diferent de París.

El 2008 va dirigir Elegy, basada en The Dying Animal de Philip Roth, protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley. El 2009, Mapa dels sons de Tòquio, rodada entre el Japó i Barcelona i protagonitzada per Rinko Kikuchi, Sergi López i Min Tanaka, es va estrenar a la selecció oficial de Cannes. Aquell mateix any, Coixet va rebre la Medalla d’Or en Belles Arts del Ministeri de Cultura i va formar part del jurat de la 59a edició del Festival de Cinema de Berlín. A més, va inaugurar una instal·lació homenatge a l’obra de John Berger al Centre d’Arts Santa Mònica, From I to J (Isabel to John). La seva pel·lícula Ahir no s’acaba mai es va presentar a Berlín i va obrir el Festival de Cinema de Màlaga.

El 2012, Coixet va escriure i dirigir Another Me, un thriller fosc protagonitzat per Sophie Turner, Rhys Ifans i Geraldine Chaplin. Més tard va dirigir Learning to Drive, una producció nord-americana protagonitzada per Ben Kingsley i Patricia Clarkson, “un encantador retrat dual d’una crítica literària novaiorquesa i el seu instructor de conducció indo-nord-americà” (NY Times), basada en una història de Katha Pollitt.

La seva pel·lícula Nadie quiere la noche, protagonitzada per Juliette Binoche, va inaugurar el 66è Festival Internacional de Cinema de Berlín. Va dirigir España en un día, basada en La vida en un día de Ridley Scott. El 2017, va estrenar The Bookshop, “una adaptació lleugerament disruptiva de la novel·la del 1978 de l’escriptora anglesa Penelope Fitzgerald” (NY Times), amb Emily Mortimer i Bill Nighy, guanyant els Goya a la millor direcció, millor pel·lícula i millor guió adaptat.

Coixet va escriure i dirigir Elisa i Marcela (Netflix, 2019), que explica la història real de “pioneres lesbianes que van enganyar l’Església Catòlica d’Espanya” (BBC) per casar-se a la Galícia de principis del segle XX. El 2019 va dirigir la seva primera sèrie, Foodie Love, per a HBO, explorant les relacions humanes a través de trobades gastronòmiques en parella. Abans de la pandèmia va dirigir la tendra i agredolça Neva a Benidorm, protagonitzada per Timothy Spall i Sarita Choudhury.

Coixet també ha realitzat documentals com Invisibles, sobre Metges Sense Fronteres; Viatge al cor de la tortura, filmada a Sarajevo durant la guerra dels Balcans. L’any 2010 es va encarregar del contingut d’una part del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Xangai, i de l’exposició d’Aral El mar perdut, que incloïa el seu documental homònim, rodat a l’Uzbekistan. Parlant de Rose, narrat per Juliette Binoche, examina la vida i la mort d’una presonera del dictador del Txad. Escoltant el jutge Garzón, en què donava veu al magistrat (i amic del rei Joan Carles), va guanyar el Goya al Millor Documental.
El 2012 va dirigir Marea Blanca, sobre la catàstrofe del petroler Prestige, que va assotar la costa gallega el 2002, i el treball dels voluntaris que van participar en la seva recuperació.

El 2022, El Sostre Groc va presentar nou supervivents per exposar dècades d’abusos sexuals en una escola de teatre catalana, fet que va conduir a la reobertura d’una causa penal contra el presumpte agressor.

La productora de Coixet, Miss Wasabi Films, dona suport a projectes de noves directores. Alguns exemples són Sara a la fuga (2015) i La inútil (2017) de Belén Funes, i Beef (2019) d’Ingrid Santos, nominat al Goya al Millor Curtmetratge.

El 2020 és guardonada amb el Premi Nacional de Cinematografia per la seva extensa trajectòria i per obrir nous camins en el cinema espanyol. I el 2023 rep el Premi Internacional de l’Acadèmia Europea per la seva aportació al cinema.

Isabel Coixet és també columnista setmanal del principal suplement dominical XL Semanal, presenta un programa musical setmanal a la ràdio nacional espanyola, Algú hauria de prohibir les tardes de diumenge. És columnista d’Elle Gourmet i escriu articles d’opinió a El País.