El dia que va morir David Bowie

A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via. Dante Alighieri. 

Amb aquests versos, el poeta Dante Alighieri inicia el relat de la seva baixada als Inferns a ‘La divina comèdia’. Just com el Jove Turmentat de la noveŀla de Sebastià Portell, qui després de recórrer durant anys la seva pròpia selva obscura (els carrers de Barcelona de matinada, la sauna Casanova o la cambra fosca d’Arena) es veu abocat a l’espera dels resultats d’unes proves que determinaran si té o no una infecció de transmissió sexual. I des d’aquest Purgatori, reflexiona sobre totes i cada una de les decisions preses a la seva vida i les conseqüències que tenen en la seva quotidianitat. Just el dia que ha mort un ídol que li porta tants records i li remou tantes coses. 

Siguem sincers. El Jove Turmentat podria ser qualsevol de nosaltres. I quan dic “qualsevol de nosaltres”, m’estic referint realment a qualsevol jove autoexiliat de les illes qui, fugint d’una vida de repressió i autoodi, troba una llibertat mala de gestionar tot descobrint una ciutat sense prejudicis que no se pot acabar mai. El consum en excés (d’alcohol, de drogues, de cossos) sembla inevitable. I amb ell, sempre vendrà la culpa, el penediment i, en definitiva, l’autodestrucció. 

Però la promiscuïtat no és un tret exclusiu del nostre protagonista (ni, si m’apurau i me permeteu l’excés de confiança, dels autors de la noveŀla i l’adaptació teatral). El text original també és promiscu, i es permet la inclusió d’altres textos i altres autories. En la versió teatral no m’he volgut estar de treure rèdit d’aquesta promiscuïtat textual, incloent no només versos de ‘La divina comèdia’, sinó també fragments d’escenes de la icònica ‘Sex and the city’, i moments musicals diversos que van des de l’obligat David Bowie a Lady Gaga¸ passant per una Sibiŀla amb autotune. També el repartiment actoral flirteja canviant de personatge constantment a un ritme frenètic.

Aquesta segmentació pròpia de la noveŀla em va captivar a l’hora de pensar en una adaptació escènica. L’agilitat amb què es passa d’un tema a un altre, d’un personatge a un altre, d’una preocupació a una altra, de manera centrifugada i caòtica, com la vida mateixa (així com la potencialitat de la història i del personatge principal), em van animar a prendre’m aquest encàrrec com un joc, com un repte. La meva consigna durant el procés d’escriptura ha estat que, per a l’espectador que no conegui la noveŀla, sigui gairebé impossible desxifrar on acaba Portell i on comença la meva aportació. I això no hagués estat possible sense la generositat d’en Sebastià, qui m’ha deixat, fent gaŀla d’aquesta promiscuïtat que tant celebram, “ficar mà” al seu text. Sempre amb consentiment, és clar. 

Estau a punt de veure el resultat d’aquest procés tan divertit i revelador: un retrat cru, però realista i esperançador, de tota una generació de desviats que sempre recordarem què fèiem el dia que va morir David Bowie. Esper que gaudiu acompanyant del bracet aquest Jove Turmentat per la seva pròpia selva obscura, buscant l’home de les estrelles. Ara, silenci, i, com diria certa drag queen multimilionària: «now let the music play.»

Pau Coya