El Projecte

Teatre AKADÈMIA
Eix d’Inter-Acció Escènica

El Teatre Akadèmia és un projecte amb el suport i finançament de la Fundació Nando i Elsa Peretti – Delegació a Catalunya i de la seva presidenta, Elsa Peretti, que confia a la Mercè Managuerra l’any 2007.

Els objectius del projecte són esdevenir:

Centre de producció i exhibició d’espectacles teatrals concebuts amb coherència, risc i tempo artesanal, on el públic pugui trobar creacions que proposen temes universals.

Nucli impulsor de projectes artístics afins, amb l’objectiu d’acollir companyies residents, proporcionar sostre i generar sinergies d’ajuda mútua. Un entorn de respecte i acompanyament d’aquells projectes que accepten la fragilitat del procés creatiu i desitgen explorar, descobrir i harmonitzar totes les veus dels qui construeixen l’espectacle.

Espai d’entrenament, recerca i creació per a actors i actrius professionals vetllat per mestres i artistes que ajudin a aprofundir en l’excel·lència de l’ofici, on els professionals puguin desenvolupar les seves fites i presentar els seus espectacles o recerques a porta tancada.

Lloc d’encontre, reflexió i debat, on la interacció i el contrast d’opinió col·laborin a nodrir i reforçar la programació i i fer més estrets els llaços entre les persones.

Eix dinamitzador de programes pilot en el terreny del teatre social i l’oralitat, dedicats a sensibilitzar i apropar la imaginació de nens, adolescents i adults al món de les arts escèniques.

El Teatre Akadèmia és una casa per al barri que vol ser arrelat i sostingut per l’entorn immediat, un teatre de la ciutat i un teatre del món, obert a propostes en diferents llengües i de diferents cultures, on els nens i els adults trobin poesia i imaginació, un eix de cultura teatral que s’entén i es reforça amb la festa, la dignitat, l’agressivitat i el dinamisme.

Elsa Peretti

La seva personalitat oberta i intolerant amb les convencions del seu entorn van marcar la seva inquieta joventut que la va portar a viure en moltes ciutats diferents. Per ella, n’hi ha dues realment importants, Barcelona, on va començar la seva carrera com a model, i New York, on va iniciar el que esdevindria la seva activitat principal, el disseny.

Elsa Peretti és reconeguda internacionalment per les seves creacions de joies de la firma Tiffany & Co. i està vinculada a Catalunya des dels anys seixanta on estableix un estret lligam amb artistes i escriptors de la seva generació.

Des de fa anys, a través de Nando and Elsa Peretti Foundation, ha fet una notable tasca de mecenatge cultural, científic, humanitari, educatiu i de defensa dels drets humans. Actualment, compta també amb una delegació a Catalunya (Nando and Elsa Peretti Foundation – Delegació Catalunya) per subratllar la seva profunda estimació al nostre país.

Entre els mecenatges culturals, ha promogut la rehabilitació del poble de Sant Martí Vell, la col·laboració en les excavacions de la ciutat romana i grega de les ruïnes de Sant Martí d’Empúries, l’edició d’un llibre sobre la vida i l’obra de Ramon Llull, la conservació d’arxius de fotògrafs del MNAC i MACBA, les obres de Manel Rovira o Robert Llimós, així com el projecte del Teatre Akadèmia.

‘El Teatre Akadèmia para mi es como una joya’ cita la mateixa Elsa. Obrir un petit teatre a Barcelona, fent-ne d’ell un espai on els artistes es puguin expressar lliurement, on es puguin sentir artesans de l’art, és tot un somni per ella.

Entre altres premis destacats al llarg de la seva carrera professional, l’any 2013 obté la distinció més rellevant en l’àmbit de la cultura a Catalunya, el Premi Nacional de Cultura. Concedit per la Generalitat de Catalunya a través del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA).

Fotografia: Carola Polakov

Mercè Managuerra

Després d’estudiar Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona,
s’endinsa en el món del teatre i desenvolupa al llarg de la seva carrera un currículum qualitativament polifacètic. El compromís que estableix amb la professió la condueix a l’estudi de diverses disciplines teatrals des del mim al teatre de text i, alhora, persevera en la investigació constant a la vora de grans mestres. Obté la Beca Fullbright per estudiar dos anys a New York on treballa entre molts d’altres amb Uta Hagen i acudeix regularment com a Guest Observer a l’Actors Studio.

Actriu, directora, productora i pedagoga, al llarg de 30 anys a l’Institut del Teatre, col·labora amb els Consells de pedagogia de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, el Departament Promocional de la Fundació Aisge i del mateix Institut del Teatre.

La seva fe en el rigor i l’estudi, paral·lels a la carrera artística, la porta la d’enriquir el marc del país amb una tasca constant d’intercanvis pedagògics internacionals. Treballa per portar a Barcelona i impartir laboratoris pedagògics icones internacionals del món del teatre com Anatoly Vasiliev, Thomas Richards o Kristyan Lupa. Com actriu, segueix el contacte amb directors de diversos països estrenant sobretot obres de repertori.

El Projecte Teatre Akadèmia li ofereix la possibilitat plasmar i ampliar la seva experiència en el sector, amb la rehabilitació de la pròpia sala i la seva direcció fins al 2017.


Guido Torlonia, director artístic

Reflexió

Aprofito l’actual període d’aïllament obligatori per fer una reflexió sobre aquesta nova emergència sanitària mundial que, sobtadament, ha confinat més d’un terç de la humanitat i ha interromput així tota activitat que no és de necessitat primària.

El teatre, el cinema, la música, l’art, en general, no són, efectivament, un bé de primera necessitat per a la supervivència, però sí són considerats una medicina per a l’ànima. Ara més que mai la gent necessita distracció i benestar; requereix estimulació a través de la fantasia i té necessitat d’una injecció de bellesa per alimentar l’esperit. Claudio Abbado argumentava que, si la cultura es tracta d’un bé comú, com ho és l’aigua, els teatres i biblioteques són els aqüeductes.

Tan aviat es restableixi el control sanitari i el cicle productiu i econòmic dels països, serà essencial pensar a la reobertura, amb les degudes mesures de seguretat, de teatres, cinemes, sales de concerts i museus i els espais d’art, en general.

La història del teatre coincideix amb la de l’home: de fet, si parlem de teatre, no podem passar per alt l’ésser humà, el seu món interior i el de la seva força imaginativa. El teatre neix d’un ritual, d’una cerimònia religiosa. A les civilitzacions primitives, la gent assistia al ritual de celebració com si es tractés d’un moment d’interacció social. La representació del mite a través del ritual era per a la comunitat un aspecte cultural en el qual identificar-s’hi. El teatre és doncs necessari per als individus.

En temps de la Grècia antiga, i més concretament a Atenes, els ciutadans més benestants competien per finançar i organitzar representacions teatrals. Volien anar al teatre per aprendre, reflexionar i per experimentar emocions en majúscules. En aquesta mateixa línia, Giorgio Strehler i Paolo Grassi van fundar el Piccolo Teatro el 1947 a finals de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de generar un servei públic necessari per al benestar de la ciutadania: un ‘Teatre d’Art per a Tots’; l’espai on un grup de gent escolta la paraula d’acceptació o de rebuig.

Aquesta crisi pandèmica mundial ha creat un buit, una forma d’aïllament total, la situació més dramàtica mai vista des de la postguerra fins avui.

Mai les paraules de Jacques Copeau no havien adquirit tant de valor: ‘El teatre no neix en aquell punt on la vida està plena, no neix de la satisfacció. El teatre neix de les ferides, neix fruit d’aquest buit… En aquest precís lloc on algú escolta allò que quelcom vol dir-li’.

Superat el revés inicial, el món de l’espectacle, cantants, ballarins, músics, actors, escriptors, han intentat omplir aquest buit cultural amb activitats ‘domèstiques’; la plataforma web s’ha convertit en l’escenari on exhibir-se. Una pluja de vídeos, missatges, xats, filmats de forma amateur o editats professionalment com ara, el tribut dels ballarins de l’Òpera de París per homenatjar la comesa dels treballadors de la sanitat pública o l’execució del Canon de Palchelbel per celebrar la Pasqua i sota el paraigües de l’Orquesta della Scala de Milà.

Aquesta activitat cultural virtual, que arriba a l’espectador a través de la pantalla del telèfon mòbil, tableta o ordinador, s’ha convertit en un pal·liatiu per a la supervivència de l’art. L’acte teatral neix d’un ritual religiós de sacrifici i sempre ha estat considerat un acte sagrat, misteriós. A través del web, l’acte teatral se simplifica i perd allò que és sagrat, el missatge esdevé comú i perd el misteri. El teatre és un ritual col·lectiu en què una comunitat de persones escull participar ‘aquí’ i en l’ ‘ara’. Sense aquesta immediatesa no estaríem parlant de teatre sinó d’un intent de reproducció teatral. Si no podem entrar en contacte amb el públic en viu, no estem parlant de ritual.

L’actor, l’intèrpret teatral, actua en viu, parla i interpreta nodrint-se de l’alè del públic. La participació d’aquest no pot ser virtual, ja que l’actor no funcionaria de la mateixa manera. Tant és així que fins i tot l’espectador segueix un ritual precís per anar al teatre mitjançant un vestuari específic i un maquillatge escollit: hi ha una preparació concreta per a una ocasió particular. L’etapa virtual és un pal·liatiu, un remei temporal, però no és una cura definitiva.

Aristòtil va definir l’home com ‘un animal social’ en el sentit que l’ésser humà és capaç d’unir-se, agrupar-se i establir una companyia. Mai abans l’home va aïllar-se i va perdre aquesta relació amb la resta. Degut a aquest virus sense precedents, ens sentim perduts, desconfiem de la gent, fins i tot desconfiem dels nostres familiars. Aquest amic invisible converteix a qualsevol en un possible vehicle de contagi. No és possible distingir l’amic de l’enemic, l’enemic pot ser allotjat pel seu amic. Hem de refermar els teixits de confiança envers la resta. Hem de tornar a trobar maneres diferents de tornar a ser un animal social.

En definitiva, és necessari i urgent generar aquestes condicions de seguretat perquè les persones puguin tornar a sentir-se còmodes per començar a participar novament al ritual col·lectiu del teatre. El públic ha de tornar a ser el que era, ha de trobar el desig de sortir de casa sense tenir por al contagi.

Tenim l’esperança que el teatre pugui aviat obrir les seves portes, aixecar el teló i d’aquesta manera, recuperar el més aviat possible la seva condició única com a punt de trobada social de les persones.