En una temporada dedicada a Elsa Peretti no podia faltar Red, de John Logan, una obra a la qual la nostra mecenes tenia especial afecte i que desitjava molt veure representada al seu teatre. Elsa i Mark Rothko, el protagonista, van coincidir a Nova York i van freqüentar el mateix ambient artístic.

El 1958, va rebre l’encàrrec més gran des de la Capella Sixtina: la creació dels murals del Four Seasons de Park Avenue, restaurant del gratacel Seagram (dissenyat per Mies van der Rohe i Philip Johnson). Considerat un dels mestres de la nova avantguarda pictòrica nord-americana i gran pintor expressionista, es va suïcidar el 1970.

Actualment, les seves obres s’exposen en els museus més importants del món i continuen aconseguint xifres rècord en les principals subhastes d’art modern.

Logan, guionista de grans èxits cinematogràfics com Gladiator, L’aviador o Spectre, revela en els diàlegs entre els dos protagonistes de Red, el pintor i el seu jove assistent Ken, la concepció i la filosofia artística del gran pintor.

Rothko concebia l’art com un espai comunicatiu, una revelació entre l’artista i l’espectador. Aspirava a crear un lloc de comunió, com una capella, on les seves obres aconseguissin una dimensió mística. Un lloc de meditació.

S’adreçava a les seves obres com si fossin éssers humans, les seves criatures, a les quals volia protegir: “És arriscat enviar-les al món”, deia. Li hauria agradat crear un espai de contemplació on deixar-les viure en companyia.

Em resulta fàcil imaginar-lo com un director d’orquestra que dirigeix una simfonia quan pinta. Les seves teles transmeten l’emoció de la música, els seus quadres són un zumzeig de color, la seva manera de pintar un contrapunt, una fugida, una vetlla, un penediment… “Hi ha quelcom tràgic a cada pinzellada.”

La seva pintura té la intensitat d’un gemec d’èxtasi. Els seus colors desperten emocions. Què hi veiem? Què hi sentim? Què ens transmeten el blanc o el negre? I el vermell?

L’absència de llum l’espantava i la foscor prevalia per protegir-lo del seu màxim temor: “que un dia el negre s’empassi el vermell”.

Guido Torlonia