Quan ens preguntem d’on som, sovint caiem en la trampa política de la frontera, de la línia divisòria, de la diferència entre els uns i els altres.

Aquestes divisions artificials són esborrades sense contemplacions per la nostra inqüestionable submissió a la geografia del paisatge on hem nascut i on ens ha tocat viure.

Les nostres quatre dones són filles de la muntanya, dels pics, de les collades, del fred, de la neu, de les nits llargues, del foc i de l’estiu que crema. I és la duresa d’aquesta terra aspra la que modela, amb la seva impertorbable presència, les seves vides, els seus somnis, els seus desitjos i les seves il·lusions.

Jordi Pere Cerdà dibuixa, pinta i crea quatre personatges femenins intensos i complexos. Qui tingui arrels de muntanya hi sabrà distingir ràpidament el reflex de les nostres padrines dins de la cruesa del món que les envoltava.

Fugint de maniqueismes i d’estereotips, totes tenen una entitat pròpia forta i ben definida,i, tot i que es necessiten intrínsecament les unes a les altres per poder sobreviure, sempre orbiten en una mena de dansa macabra en que conviuen l’atracció i la repulsió , l’amor i l’odi, l’amistat i la traïció. Una dissort d’equilibri permanent per mantenir estatus, tradició, religió i moralitat dins de l’esperança, la il·lusió, les ganes de viure, de fugir i de tenir una veu pròpia en el seu món reduït. Un cercle viciós.

Margarida, Vicenta, Bepa i Adriana, són l’expressió precisa i quirúrgica de les relacions humanes en un món tancat d’alta muntanya. La condensació en un sol text de totes les passions humanes. Un mirall al passat on veiem representat el nostre present.

Contràriament al que podríem pensar, Jordi Pere Cerdà, ens enganya i aconsegueix que juntament amb la parla aspra i violenta que escauria a les nostres protagonistes, hi sigui representada una poesia i una lírica difícils de trobar amb aquesta magnitud de llenguatge, en que els retrets mes agres es barregen amb les expressions més dolces.

I és precisament aquest joc del llenguatge, el que el fa irresistible: dur, però amb la mel als llavis; sec, però amb la rosada de la matinada.

Però el que més sorprèn és descobrir que els seus anhels, les seves pors i les seves esperances, són les mateixes que ens segueixen acompanyant a tots nosaltres durant la resta de les nostres vides.

Roger Casamajor