Mamma

“Che cosa sei? Che cosa sei?

Parole, parole, parole…” 

Mina

Què queda per a aquestes dones, a part del fet biològic que ho engloba tot?

És a dir, del fet de ser, per damunt de totes les altres possibilitats, Mares? No queda res, excepte una cascada de paraules sense fi ni final.

Aquests personatges ni tan sols tenen un nom «propi», sinó un nom que, d’alguna manera, els remet a un rol: Maria, criatura del seu Creador, com diu Dante Alighieri, o Anna, la mare de Maria. La seva identitat, doncs, queda sempre definida «com un mirall», en relació amb la seva descendència.

Aquesta cascada de paraules, doncs, que les defineix tant com a persones que com a personatges, ens parla d’una desorientació, d’una despossessió, d’una pèrdua de sentit que Ruccello posa en escena en un brillant recorregut temporal, començant amb faules i històries en les quals encara és possible entreveure un propòsit en les accions, una mena de teleologia domèstica, per màgica que sigui, i un arrelament cultural que esdevé un llenguatge barroc i melós.

A mesura que passa el temps i amb l’avanç de la modernitat —és a dir, de la tecnologia: la televisió i el telèfon—, qualsevol connexió narrativa es perd. Tot esdevé fragment, detall, part, reflex; una barreja desconnectada d’imatges i conceptes: i aquesta no sembla la descripció d’una xarxa social?

Llavors aquestes figures maternes —i, potser, tots nosaltres— no tenim més remei que aferrar-nos a les paraules, com boies enmig de l’oceà.