En mitad de tanto fuego

A «La Ilíada o el poema de la força», escrit l’any 1940 durant la invasió nazi de França, Simone Weil ens diu: «És necessari, per a respectar la vida d’un altre quan s’ha hagut de mutilar en si mateix tota aspiració a la vida, un esforç de generositat que trenca el cor. No es pot suposar a cap dels guerrers d’Homer capaç de tal esforç, excepte a aquell que en certa manera es troba en el centre del poema: Pàtrocle, que va saber ser dolç amb tothom, i que a la Ilíada no
comet cap acte brutal ni cruel. Però, quants homes coneixem, en milers d’anys d’història, que hagin donat prova d’una generositat tan divina?»

No obstant això, tot el Cant XVI del poema homèric, conegut com a «Gesta de Pàtrocle», és el relat de la matança comesa per Pàtrocle, vestit amb l’armadura del seu amant Aquil·les, abans de caure ell mateix abatut en el camp de batalla. Aquesta aparent contradicció és el punt de partida d’aquesta nova mirada sobre l’infinit text d’Homer. Una Ilíada viscuda i explicada des d’un personatge secundari en el relat habitual, tant discutit com fascinant i misteriós: Pàtrocle, el «més estimat» per Aquil·les.

Però aquesta no és una adaptació ni una versió lliure del text d’Homer. És una aproximació absolutament personal i íntima a uns materials que m’obsessionen des de l’adolescència. És també un reconeixement dels propis fantasmes en els fantasmes que recorren la Ilíada, d’aquí ve que al costat de la pedrera inesgotable del poema grec apareguin referències i cites de Safo, Pedro Lemebel, Anne Carson, Luis Cernuda, veus properes i estimades…

Va dir Homer que la guerra és la «font de totes les llàgrimes» i ens va mostrar que fins i tot els vencedors surten per sempre derrotats. En mitad de tanto fuego és inevitablement un al·legat antibel·licista, però també una mostra més de la impotència de l’art davant la guerra. Perquè cap poema, cap quadre, cap fantasma que torna del camp de batalla ha evitat una nova guerra i, no obstant això, estaríem perduts del tot sense escriure, cantar, ballar sobre la guerra.

L’art com a memòria i advertiment. La contradicció de rescatar la bellesa, la nostra humanitat, al bell mig de tant d’horror.

Aquesta obra és també un intent d’explicar la història d’una altra manera, que és imaginar el futur d’una altra manera. El rescat d’una alegria possible. El cant d’un personatge que va ser, abans que res, carn enamorada i desig. Un desig lliure i dissident.

Alberto Conejero