Els Buonaparte

Com ja explicava Woody Allen a Match Point, massa vegades la història i les històries, succeeixen per una successió de casualitats impossibles de controlar. Som producte de l’atzar i la necessitat deia Jaques Monod, i individualment i col·lectivament no tenim més remei que acceptar-ho. A Espanya l’any 1808, les cartes que van determinar la deriva de tot un país per a segles, es van jugar una nit a Vitòria en una intensa conversa entre dos germans i un mameluc. Napoleó Bonaparte i el seu germà Josep, llavors rei d’Espanya, es troben in extremis quan aquest fugia espaordit cap a França després de la derrota de Bailèn. Mai s’ha sabut exactament què es van dir, però el fet és que l’emperador va «convèncer» al seu germà de continuar amb l’àrdua empresa d’educar per la llibertat, la igualtat i la fraternitat a aquest país d’incultes esclafats per la religió i els Borbons. Però el destí és tossut i va durar el que va durar…

Ens trobem doncs en una cambra d’hostal, on han localitzat una banyera per apaivagar els nervis de Napoleó. Rustam, el seu mameluc, que sempre l’acompanyava i li cobria quasi totes les necessitats, l’està omplint, i arriba «Pepe Botella», Josep Bonaparte.

Comença aquí un combat dialèctic esmolat i rigorós, on la història s’anirà escrivint, però per sota anirà apareixent, quasi com una gran farsa, tot allò que s’amaga; els desitjos, les raons, les inseguretats, l’idealisme més pur barrejat amb la fragilitat més humana, convertint l’un i l’altre, en un cúmul de carències i de necessitats, escoltats per un servent que s’ho mira i interfereix amb sàvia supervivència.

És una obra d’actors, de gran intensitat física i emocional on la intel·ligència anirà intentant obrir-se pas dintre dels imperatius gairebé vodevilescos de la situació.

És una comèdia plena de bones raons que amaguen les virtuts i els pecats més inconfessables.

És un tros d’història que val la pena explicar, perquè com sempre el que ens interessa és com de patèticament sublims poden ser els grans homes…

Sílvia Munt