El Papa

Enguany he triat portar a escena The Pope, una obra d’Anthony McCarten, un dramaturg que també escriu per al cinema. De les seves les obres s’han fet pel·lícules d’èxit com Darkest Hour (Joe Wright, 2017), Bohemian Rhapsody (Bryan Singer, 2018) i, també del títol que ens ocupa, The Two Popes (Fernando Meirelles, 2019).

McCarten, de família catòlica irlandesa, va créixer a Nova Zelanda. Com ell mateix diu, la seva vida d’escriptor està arrelada en la bellesa viva d’una litúrgia que no permet contemplar la vida sense reflexionar abans sobre la mort. Durant una estada a Roma, McCarten va assistir a la primera missa celebrada pel nou papa, Francesc, a la plaça de San Pietro. Es preguntava on era l’altre papa, Benet, que havia renunciat al papat, però conservava el títol de papa «emèrit». Un fet curiós, per primera vegada des de 1415 dos pontífexs vius a poca distància l’un de l’altre. Això va provocar una revolució dins de l’església. D’aquí va sorgir la inspiració per a escriure aquest text.

El Papa explica la història de la trobada entre aquestes dues grans figures contemporànies, conegudes per tots, aquesta vegada en un context íntim. Es tracta, per descomptat, d’una «al·legoria», una interpretació lliure del relat de l’autor sobre l’enfrontament entre aquestes dues figures emblemàtiques. Però, així i tot, es basa en una gran quantitat de fonts i documentació periodística històrica. De fet, abans de desenvolupar l’obra i el guió, McCarten va escriure un assaig molt interessant «Els dos Papes. Francesc, Benet i la decisió que va estremir al món» (The Two Popes. Francis, Benedict and the Decision that Shook the World, A. m., 2019).

Dos pols aparentment oposats, Benet, l’intel·lectual tradicionalista i ultraconservador, i Francesc, el reformista radical i extravertit, que representen a la perfecció el destí simbòlic del pontificat: dues claus que es creuen, una per a tancar i una altra per a obrir, per a definir allò que és pecat i allò que és permissible. Qui té raó?

Guido Torlonia