Dirrrty Boys

El fet real.

El punt de partida d’aquest projecte és el fet real, perquè per a mi, la ficció mai supera la realitat. De la realitat a l’obra dramàtica no s’hi passa en un tancar i obrir d’ulls.

En una primera etapa de treball hi ha tot un procés d’investigació teòrica sobre el cas Bulger: Google, llibres, documentals, The Sun, Twitter, blogs,… Molta informació que cal ordenar i, tanmateix, apareixen grans buits d’informació. No interessa el fet en si, sinó l’abans i el després. El fet és fort, de tapar-se la boca amb la mà, de pèls de punta, d’horror. L’acció teatral comença en la recerca del perquè.

En una segona etapa comença la creació teatral a partir d’improvisacions i de petites lectures de propostes de text. Molts mesos d’investigació. De triar. De llençar. De tornar a treure de les escombraries. De prescindir de material meravellós. De coure a foc lent. D’alts-i-baixos. De pàgina en blanc. De dubtar, de dubtar moltíssim. És en aquesta etapa, apareix la primera versió de Dirrrty Boys.

En una tercera etapa aixequem aquesta primera versió. El millor d’un procés creatiu és que l’obra està en constant evolució. Tot ha d’anar a favor de la dramatúrgia i és molt necessari el treball en conjunt. El pitjor d’aquest mètode pels actors, és que sempre s’està retocant el text i els torna una mica (més) bojos.

En l’última etapa s’afina la darrera versió, la desena.

Dirrrty Boys és un text molt literari que es presenta despullat, sense acotacions. Per una banda, a l’hora de dirigir et col·loca en un lloc de llibertat absoluta, però també, situa als actors i a direcció a l’abisme. Davant del precipici. Els dubtes tornen a aparèixer. Però després de tanta investigació i de tapar els forats amb ficció necessitem allunyar-nos de la realitat per aixecar la ficció. Està bé saber d’on venim, però necessitem centrar-nos en on som ara mateix: deixem enrere el Cas Bulger i ens centrem en Dirrrty Boys.

La ficció.

La manera de vestir aquest text tan nu és continuar explotant el buit, sense artifici, deixar-lo despullat amb el que tenim. S’aposta pel moviment i la fisicalitat constant dels intèrprets, que d’aquesta manera s’acabaran construint les acotacions, ja que en la dramatúrgia en són completament absents.

Uns matalassos és tot el que necessitem per explicar aquesta història.

El canvi de lloc, un nou espai, l’espai on viure, l’espai on intentar viure. L’espai de descans, de pensaments, on buidar la teva merda. L’espai on per unes hores desapareixes i ningú sap qui ets. L’espai íntim, on et toques, on et toquen, on possiblement ets més tu. On deixar sortir la teva bèstia. On calmar la teva bèstia. On el teu cap que va a mil per hora i els pensaments se’t mengen a poc a poc, perquè ser tu mateix té les seves conseqüències.

El debat intern vs els personatges.

Desenvolupar l’acció que causa la conseqüència, investigar el precedent, fa que apareguin les preguntes. Moltes preguntes i poques respostes.

Es troben quan més es necessiten. Tenen vides buides, són completament invisibles. Ningú se’n fa càrrec. Ningú se’n fa responsable. Es troben. I es fan amics. I torturen. Maten. Aquesta acció té un gran efecte.

Entendre’ls.
Qüestionar-los.
Posar-los en dubte.
Defensar-los.

I aquí està el repte: haver de connectar amb ells. I també fer passar als intèrprets pel mateix procés. I el més important, tot i que la dramatúrgia ho facilita, poder fer que el públic també hi empatitzi. Però també n’és crucial distanciar-s’hi, perquè el personatge no cali massa endins de les ànimes a la sala d’assaig. S’hi ha de saber entrar, tanmateix, també s’hi ha de saber sortir.

Però quin és el ròssec de matar, més enllà de ser jutjat? No tot es pot resumir amb la taca que deixes al teu expedient vital quan la cagues. A Dirrrty Boys intentem explicar-ho.

Àgata Casanovas